L’Oreneta de cua blanca: Un símbol de l’arribada de la primavera
Amb l’arribada de la primavera, un dels esdeveniments més esperats és la tornada de les orenetes de cua blanca (Hirundo Rustica) a Catalunya. Aquestes petites aus migratòries, conegudes per la seva elegància i destresa en el vol, són un símbol de la renovació de la vida després de l’hivern. La seva arribada no només marca l’inici de la temporada primaveral, sinó que també és una de les més destacades mostres de la fascinant migració interplanetària d’aus.
Com moltes altres espècies d’aus migratòries, les orenetes de cua blanca realitzen un llarg viatge entre les seves zones de cria a Europa i les seves àrees d’hivernada a l’Àfrica subsahariana. Aquest viatge pot cobrir milers de quilòmetres, i cada any tornen a Catalunya a la mateixa època, per tal de construir els seus nius i reproduir-se. Les orenetes són àmpliament distribuïdes per tot Catalunya. Es poden veure tant en zones rurals com urbanes, on aprofiten els edificis per establir els seus nius sota les teulades. Els seus nius, construïts amb fang i petites restes orgàniques, són sovint visibles a les façanes, donant un toc de vida i color als pobles i ciutats catalanes.
Quan arriben a Catalunya, el cel s’omple de les seves elegants acrobàcies. Amb la seva forma característica i les ales estretes i llargues, aquestes aus són expertes en el vol, i són capaces de realitzar maniobres increïbles en busca d’insectes, que constitueixen la seva alimentació principal. És una imatge impressionant veure-les planejar a gran velocitat o realitzar eslàloms a l’aire mentre s’alimenten de mosquits, mosques i altres petits insectes voladors. Una oreneta pot menjar entre 200 i 300 mosquits al dia, fet que la fa l’insecticida més eficaç per combatre els mosquits en les èpoques més càlides a l’estiu. Aquesta capacitat natural per controlar plagues les converteix en aliades importants per als ecosistemes agrícoles i urbans.
Tot i la seva abundància en moltes regions de Catalunya, les orenetes de cua blanca estan sotmeses a amenaces derivades de l’activitat humana, com la destrucció d’hàbitats naturals i l’ús de pesticides que afecten la seva font d’alimentació. A més, els canvis climàtics també poden influir en els seus hàbits migratoris i en la disponibilitat d’insectes. Per això, és essencial tenir en compte la importància de protegir els seus hàbitats i promoure la seva conservació. Una de les mesures de protecció més efectives és la preservació dels llocs on poden construir els seus nius, com les teulades tradicionals, i evitar la utilització de productes químics que perjudiquin els insectes que les orenetes necessiten per alimentar-se.
Les orenetes són considerades com un símbol de la primavera i de vida. En moltes cultures, la seva arribada és vista com un auguri de bon temps i d’esperança. La seva presència és sinònim de vida i harmonia, un recordatori de la connexió entre els éssers humans i la natura.
Volverán las oscuras golondrinas
De tu balcón sus nidos a colgar,
Y, otra vez, con el ala a sus cristales
Jugando llamarán;
Pero aquéllas que el vuelo refrenaban
Tu hermosura y mi dicha al contemplar,
Aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
Esas... ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
De tu jardín las tapias a escalar,
Y otra vez a la tarde, aún más hermosas,
Sus flores se abrirán;
Pero aquéllas, cuajadas de rocío,
Cuyas gotas mirábamos temblar
Y caer, como lágrimas del día...
Esas... ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
Las palabras ardientes a sonar;
Tu corazón, de su profundo sueño
Tal vez despertará;
Pero mudo y absorto y de rodillas,
Como se adora a Dios ante un altar,
Como yo te he querido...; desengáñate,
¡Así... no te querrán!
Gustavo Adolfo Bécquer
La Permacultura: “Què faria la Natura?”
La permacultura és un sistema de disseny que busca crear hàbitats humans i ecosistemes productius d'una manera sostenible i respectuosa amb el medi ambient. El terme "permacultura" prové de la combinació de les paraules permanent i agricultura, tot i que el seu concepte ha evolucionat per incloure pràctiques de disseny ecològic que van més enllà de l’agricultura i abasten també l'arquitectura, l’energia, l’aigua, les comunitats i l’economia local. L'objectiu principal de la permacultura és establir entorns humans que imitin el funcionament de la natura, proporcionant-nos els recursos que necessitem de manera harmònica i equilibrada.
Els Principis de la Permacultura
Els principis fonamentals de la permacultura es basen en tres grans ètiques:
Cuidar la Terra: La natura és el nostre model i la nostra mestra. La permacultura ens ensenya a protegir i respectar el nostre entorn natural, entenent que som part d’un sistema més gran. L'objectiu és restaurar la salut dels ecosistemes que ens envolten i garantir que les nostres accions no deteriorin la terra.
Cuidar les Persones: El benestar de les persones és fonamental. La permacultura busca crear comunitats resilients, equitatives i solidàries, on es promouen les relacions humanes positives i es satisfan les necessitats bàsiques de tothom de manera justa i respectuosa.
Compartir els Excedents: La idea és gestionar i distribuir els recursos de manera que el que sobra es comparteixi, ja sigui en forma d'aliments, coneixements o energia. Això contribueix a crear una economia local i circular, on res no es desaprofita.
Aplicacions de la Permacultura
Les tècniques i estratègies permaculturals poden ser aplicades en diversos àmbits, des del disseny de jardins i horts fins a la construcció d'habitatges ecològics i l’organització de comunitats. Algunes de les pràctiques més comunes inclouen:
Horts i jardins sinèrgics: Creació d'espais on les plantes treballen conjuntament, millorant la fertilitat del sòl, prevenint plagues i maximitzant la producció d'aliments. S'utilitzen tècniques com el cultiu en permàncies, la diversitat de cultius i l'ús de compostatge.
Disseny d'habitatges ecològics: Construir cases que respectin els principis de la natura, com l'ús de materials locals i naturals, aprofitament de l'energia solar i la recollida d'aigua de pluja.
Gestió del cicle de l’aigua: La permacultura promou el disseny de sistemes per a la captació, emmagatzematge i distribució de l’aigua de manera eficient i sostenible, utilitzant tècniques com els boscos de pluja, els llacs i els canals.
Un dels aspectes més poderosos de la permacultura és el seu enfocament en l’observació de la natura. La permacultura no tracta d’imposar-nos a la natura, sinó d’aprendre'n. Les respostes als nostres problemes sovint es poden trobar observant com la natura resoldria un desafiament similar. Si alguna vegada et trobes amb un dilema o dubte sobre com aplicar algun dels principis permaculturals, recorda: si en tens dubtes pregunta't: què faria la natura? Aquesta simple pregunta ens ajuda a connectar amb el nostre entorn i a entendre millor els processos naturals que poden inspirar-nos a trobar solucions més sostenibles.
Per exemple, quan es tracta de la gestió del sòl, podem pensar en com els boscos s’autogestionen i mantenen la seva fertilitat sense cap intervenció humana. La natura treballa de manera integrada, creant un sistema on cada element té una funció específica. Això ens ensenya a dissenyar els nostres espais de manera que imitem aquests processos naturals i generem ecosistemes saludables i autònoms.
La permacultura no és només una tècnica de cultiu, sinó un enfocament holístic per dissenyar sistemes que estiguin en harmonia amb el medi ambient. A través de l’observació, l’aprenentatge i la imitació dels processos naturals, la permacultura ens ensenya a viure de manera més conscient, respectuosa i sostenible. Si et planteges com millorar la teva manera de viure o de gestionar els teus recursos, la permacultura pot oferir-te les eines per crear un futur més equilibrat i respectuós amb la natura. Amb la pregunta "Què faria la natura?" com a guia, podem començar a construir un món més connectat amb els cicles naturals i amb les necessitats reals de les persones i el planeta.
La Visió Extraocular: Una Porta a la Consciència i a la Intuïció
La visió extraocular (VEO), sovint considerada com una habilitat paranormal o esotèrica, és la capacitat de percebre allò que es troba més enllà de les limitacions del sistema visual humà convencional. Aquesta facultat s'associa a una ampliació de la consciència, un accés profund a la intuïció, i fins i tot una connexió amb l'esfera dels suprahumans —entitats o formes d'intel·ligència que superen els límits de l'experiència humana habitual.
La VEO implica una percepció més enllà de l’espai i el temps tal com els coneixem. En lloc de dependre de la informació que arriba als ulls, la persona amb visió extraocular pot percebre energies subtils i a formes no físiques. Això implica una ampliació de la consciència humana que transcendeix les barreres físiques i temporals, oferint una experiència directa del que tradicionalment es considera "més enllà" del món material.
Aquesta expansió de la consciència no només es limita a la percepció de l'entorn físic, sinó que també permet als individus connectar-se amb aspectes profunds de la seva pròpia ment i consciència. Són moltes les pràctiques espirituals que busquen desbloquejar aquest tipus de percepció, com la meditació o algunes tècniques de sanació energètica. Quan una persona desenvolupa aquesta habilitat, es produeix un canvi en la manera en què experimenta el món, sentint-se més connectada amb una realitat profunda i interconnectada.
La VEO i la Connexió amb la Intuïció
Una de les característiques més fascinants de la VEO és la seva connexió amb la intuïció. A mesura que les percepcions es tornen més subtils i no es limiten al que es pot veure amb els ulls, s'obre un canal per a la informació instintiva, que sovint no es pot expressar amb paraules. La intuïció és aquella capacitat interna de conèixer o de sentir les coses sense fer ús de raons o proves lògiques; i és precisament a través d'aquesta habilitat que es pot percebre la realitat més enllà del visible.
Quan una persona desenvolupa la VEO, la seva capacitat per captar missatges o intuïcions de l’entorn, de les altres persones o de la seva pròpia ment es veu ampliada. Sovint, les persones que afirmen tenir una percepció extraocular també expliquen com aquesta percepció s'entrellaça amb el seu desenvolupament intuitiu. La visió extraocular pot funcionar com un canal directe per a la comprensió de situacions o esdeveniments sense la necessitat de filtres mentals o emocionals habituals.
Què són els Suprahumans?
Una de les connexions més fascinants que s'ha explorat en la literatura esotèrica i espiritual és la relació entre la visió extraocular i els suprahumans —entitats que, segons les creences, han superat els límits del cos i la ment humana. En moltes tradicions espirituals, els suprahumans es consideren éssers amb habilitats extraordinàries que van més enllà de les capacitats humanes normals. Aquests éssers poden incloure mestres ascensionats, éssers interdimensionals o, fins i tot, formes d’intel·ligència cósmica.
En aquest context, la visió extraocular no només és vista com una capacitat humana que pot desenvolupar-se, sinó com una eina per connectar-se amb aquestes entitats més evolucionades. Les persones que experimenten la VEO sovint relaten haver tingut trobades o revelacions de "guies espirituals" o "mestres" que els transmeten coneixements profunds sobre l'univers, la vida i el propòsit humà. Aquestes experiències suggereixen que la visió extraocular pot obrir una porta a una realitat més elevada, on l'ésser humà és capaç de comunicar-se amb formes d'intel·ligència o saviesa més enllà de la seva condició actual.
La visió extraocular representa una porta oberta a una realitat més rica i profunda, un canal d'expansió de la consciència que permet connectar-nos amb dimensions més subtils de l'existència. La seva relació amb la intuïció suggereix que els humans tenen capacitats internes adormides que poden ser despertades a través de la pràctica i la consciència elevada. A mesura que ens acostem a una comprensió més profunda de nosaltres mateixos i del cosmos, la visió extraocular podria ser una de les eines més poderoses per comprendre i interactuar amb els nivells més alts de la realitat, connectant-nos fins i tot amb éssers i consciències que transcendeixen la nostra percepció humana habitual.
La Natura com a Musa de l’Art
Michelangelo Buonarroti, escultor, pintor, arquitecte, i un dels grans mestres de la història, va fer una afirmació que ha perdurat en el temps:
"L’escultura ja està completada dins el bloc de marbre abans que comenci la meva obra. Ja hi és, només cal fer-ne desaparèixer el material sobrant de la superfície."
Aquesta cita ens convida a mirar la nostra pròpia capacitat de connectar amb la creativitat que ja existeix dins i fora de nosaltres. Per a Michelangelo, l'art no era una simple invenció, sinó una forma de descoberta—un acte de revelació. I, com ell, nosaltres també podem accedir a aquesta veritat interior, contemplant el món que ens envolta i descobrint allò que ja està present.
A través de la creativitat, podem descobrir el que realment habita al nostre interior i mostrar-ho al món. Aquesta és la bellesa de la l’art: és una porta oberta a la nostra ànima. Una de les formes més poderoses de connectar amb aquesta creativitat interior és a través de la natura, ja que per si, ella mateixa és la més gran de totes les obres d’art, i ens ofereix una riquesa infinita d'inspiració amb les seves formes, colors i harmonia. Cada element de la natura, des de les formes orgàniques de les plantes fins a la grandesa de les muntanyes, ens recorda que ja existeix bellesa en el món que ens envolta. Observar i contemplar la natura pot ser una font essencial per la nostra pròpia creació, i ens pot ajudar a trobar una connexió profunda amb la nostra capacitat de crear.
La natura segueix els seus propis processos de creació: des de la formació d'una muntanya fins al creixement d'una flor, cada moment és una obra d’art en procés. Els cicles de la natura —el canvi de les marees, les estacions, el moviment dels astres, l’evolució de les espècies— són com pintar un quadre que mai s’acaba. Quan ens fixem en els detalls naturals, com l'estructura de les ales d'una papallona, la superfície rugosa d'una roca o el reflex de la llum en l’aigua, trobem textures tan riques i fascinants que, de vegades, l'artifici sembla no poder competir amb la natura en termes de complexitat i bellesa.
Artistes com Georgia O'Keeffe, Vincent van Gogh, Claude Monet, al llarg de la història, han trobat en la natura una font inesgotable d’inspiració. Impressionistes, romàntics, fotògrafs contemporanis i altres han buscat la natura no només com a tema, sinó també com a forma de comunicar emocions, idees i realitats més profundes. La natura, amb la seva diversitat i la seva capacitat de despertar els nostres sentits, ofereix un vast horitzó creatiu.
La creativitat no es tracta de crear alguna cosa des de zero, sinó de descobrir allò que ja existeix dins nostre i al nostre entorn. El camí cap a l'art és, per tant, un camí de revelació i desvetllament, on allò que ja està dins nostre pot veure la llum. És en aquesta connexió amb la natura i amb nosaltres mateixos que trobem el veritable poder de la creació.
Si hi ha llum, hi ha ombra
A vegades penso en la impossibilitat estadística de ser aquí i ara, en aquest pla temporal i en aquesta forma física que és el meu cos. Si ens remuntem als orígens del Big Bang, la nostra existència és pràcticament impossible, i només se m’acut atribuir aquesta causa a un efecte de poders sobrenaturals o màgics. Hi ha qui anomena aquest fenomen Déu, hi ha qui l’anomena consciència universal, d’altres en diuen intel·ligència còsmica, a mi em ressona més atribuir-ho a una paraula que per mi ho engloba tot: l’amor. De vegades m’imagino que a cada passa que faig m’endinso en una espècie de peixera que conté partícules d’amor, i que tot el que inspiro i expiro forma part d’aquesta massa. Bé, potser tot plegat és massa poètic, però em serveix per transitar els moments més difícils.
Però em pregunto, com deu funcionar tot plegat? Em refereixo al fet que t’escullin a tu per donar-te la vida? Deu ser l’univers preguntant, “Ei, t’agradaria anar a la Terra per un període molt i molt curtet i experimentar totes les emocions possibles dels humans? Podràs experimentar l’alegria, l’eufòria, l’esperança, la frustració, l’ansietat, la por… què me’n dius, voldries?” i li dius que sí, que i tant que sí. I et diuen "vinga xaval, posa’t aquest tratge d’humà que de totes les infinites possibilitats t’hem escollit a tu per anar de viatge a la Terra." Espectacular, no?
Sentir forma part de la condició humana. Sentir l’alegria i la tristesa, el fred i la calor, el dia i la nit. Tot té un pol oposat i forma part d’aquesta unitat que és el tot. Negar un pol, és negar-ne l’altre: no podem sentir alegria si no acceptem que també sentirem tristesa. Així que quan sento, sigui el que sigui, m’ho prenc com un recordatori del miracle que és estar en vida, i que sí, que a vegades és dolorós i incòmode sentir totes aquestes emocions i ser humà, però recordo la improbabilitat estadística de ser aquí i ara, i llavors agraeixo tot el que em passa. És tan bonic tenir la capacitat de sentir… La vida és un miracle, i poder experimentar-la en totes les seves formes i sensacions és pura màgia.
M’agradaria compartir un dels meus poemes preferits de l’amic sufí Rumi. Es titula “La casa de convidats”:
This being human is a guest house.
Every morning a new arrival.
A joy, a depression, a meanness,
some momentary awareness comes
as an unexpected visitor.
Welcome and entertain them all!
Even if they’re a crowd of sorrows,
who violently sweep your house
empty of its furniture,
still, treat each guest honorably.
He may be clearing you out
for some new delight.
The dark thought, the shame, the malice,
meet them at the door laughing,
and invite them in.
Be grateful for whoever comes,
because each has been sent
as a guide from beyond.
Jelaluddin Rumi - Guest House
La carta que el Chief Seattle va enviar al president dels Estats Units, el 1854
Sempre que emprenc un llarg viatge, mentre espero entre aeroports, rellegeixo un text. És com una espècie de ritual que faig per honrar els orígens de les civilitzacions natives i venerar l'exploració de nous indrets que són llunyans. Penso que sempre observaré amb estranyesa les fronteres que avui ens separen i que són totes part de la mateixa terra.
Va succeir el 1854. El catorzè president dels Estats Units, Franklin Pierce, de tendència esclavista i expansionista, va enviar una carta al Chief Seattle, cap de la tribu Duwamish, per comprar-li els territoris del nord-oest que avui formen l'estat de Washington. La resposta no es va fer esperar. Aquell mateix any va fer un discurs dirigit al governador Isaac I. Stevens, coneguda avui com la resposta del Chief Seattle.
Convertida a la dècada dels setanta en una mena de manifest del moviment ecologista, la carta posa èmfasi en un exemple d'excelsa humilitat, en la connexió primordial de l'home amb la natura i alerta, de manera gairebé profètica, de les conseqüències inexorables de l'actitud occidental davant d'aquesta.
El que havia de ser una simple resposta a una oferta de compra, va adquirir el caràcter d'un text poètic que és llegit avui amb admiració i certa vigència. Les preocupacions del Chief Seattle continuen sent les nostres preocupacions. La nostàlgia pel món perdut que es revela en les seves afirmacions continua sent la nostra.
Les seves belles i estimulants paraules són encara una lliçó per aprendre, i hi podem intuir un coneixement profund de la vida i de l'home, que és fruit de la saviesa primitiva del cor humà.
"El gran jefe de Washington manda palabras, quiere comprar nuestras tierras. El gran jefe también manda palabras de amistad y bienaventuranzas. Esto es amable de su parte, puesto que nosotros sabemos que él tiene muy poca necesidad de nuestra amistad. Pero tendremos en cuenta su oferta, porque estamos seguros de que si no obramos así, el hombre blanco vendrá con sus pistolas y tomará nuestras tierras. El gran jefe de Washington puede contar con la palabra del gran jefe Seattle, como pueden nuestros hermanos blancos contar con el retorno de las estaciones. Mis palabras son como las estrellas, nada ocultan.
¿Cómo se puede comprar o vender el cielo o el calor de la tierra? Esta idea es extraña para mi pueblo. Si hasta ahora no somos dueños de la frescura del aire o del resplandor del agua, ¿cómo nos lo pueden ustedes comprar? Nosotros decidiremos en nuestro tiempo. Cada parte de esta tierra es sagrada para mi gente. Cada brillante espina de pino, cada orilla arenosa, cada rincón del oscuro bosque, cada claro y zumbador insecto, es sagrado en la memoria y experiencia de mi gente.
Nosotros sabemos que el hombre blanco no entiende nuestras costumbres. Para él, una porción de tierra es lo mismo que otra, porque él es un extraño que viene en la noche y toma de la tierra lo que necesita. La tierra no es su hermana, sino su enemigo, y cuando él la ha conquistado sigue adelante. Él deja las tumbas de sus padres atrás, y no le importa. Así, las tumbas de sus padres y los derechos de nacimiento de sus hijos son olvidados. Su apetito devorará la tierra y dejará detrás un desierto. La vista de sus ciudades duele a los ojos del hombre piel roja. Pero tal vez es porque el hombre piel roja es un salvaje y no entiende. No hay ningún lugar tranquilo en las ciudades de los hombres blancos. Ningún lugar para escuchar las hojas en la primavera o el zumbido de las alas de los insectos.
Pero tal vez es porque yo soy un salvaje y no entiendo, y el ruido parece insultarme los oídos. Yo me pregunto: ¿qué queda de la vida si el hombre no puede escuchar el hermoso grito del pájaro nocturno, o los argumentos de las ranas alrededor de un lago al atardecer? El indio prefiere el suave sonido del viento cabalgando sobre la superficie de un lago, y el olor del mismo viento lavado por la lluvia del mediodía o impregnado por la fragancia de los pinos. El aire es valioso para el piel roja. Porque todas las cosas comparten la misma respiración, las bestias, los árboles y el hombre. El hombre blanco parece que no notara el aire que respira. Como un hombre que está muriendo durante muchos días, él es indiferente a su pestilencia.
Si yo decido aceptar, pondré una condición: el hombre blanco deberá tratar a las bestias de esta tierra como hermanos. Yo soy un salvaje y no entiendo ningún otro camino. He visto miles de búfalos pudriéndose en las praderas, abandonados por el hombre blanco que pasaba en el tren y los mataba por deporte. Yo soy un salvaje y no entiendo como el ferrocarril puede ser más importante que los búfalos que nosotros matamos sólo para sobrevivir. ¿Qué será del hombre sin los animales? Si todos los animales desaparecieran, el hombre moriría de una gran soledad espiritual, porque cualquier cosa que le pase a los animales también le pasa al hombre. Todas las cosas está relacionadas. Todo lo que hiere a la tierra, herirá también a los hijos de la tierra. Nuestros hijos han visto a sus padres humillados en la derrota. Nuestros guerreros han sentido la vergüenza. Y después de la derrota convierten sus días en tristezas y ensucian sus cuerpos con comidas y bebidas fuertes.
Importa muy poco el lugar donde pasemos el resto de nuestros días. No quedan muchos. Unas pocas horas más, unos pocos inviernos más, y ninguno de los hijos de las grandes tribus que una vez existieron sobre esta tierra o que anduvieron en pequeñas bandas por los bosques, quedarán para lamentarse ante las tumbas de una gente que un día fue poderosa y tan llena de esperanza.
Una cosa sabemos nosotros y el hombre blanco puede un día descubrirla: Nuestro Dios es el mismo Dios. Usted puede pensar ahora que usted es dueño de él, así como usted desea hacerse dueño de nuestra tierra. Pero usted no puede. Él es el Dios del hombre y su compasión es igual para el hombre blanco que para el piel roja. Esta tierra es preciosa para él, y hacerle daño a la tierra es amontonar desprecio al su creador.
Los blancos también pasarán, tal vez más rápidos que otras tribus. Continúe ensuciando su cama y algún día terminará durmiendo sobre su propio desperdicio. Cuando los búfalos sean todos sacrificados, y los caballos salvajes amansados todos, y los secretos rincones de los bosques se llenen con el olor de muchos hombres ( y las vistas de las montañas se llenes de esposas habladoras), ¿dónde estará el matorral? Desaparecido. ¿Dónde estará el águila? Desaparecida. Es decir, adiós a lo que crece, adiós a lo veloz, adiós a la caza. Será el fin de la vida y el comienzo de la supervivencia.
"La Tierra no nos pertenece, nosotros pertenecemos a la Tierra."
Jefe Seattle
Nosotros tal vez lo entenderíamos si supiéramos lo que el hombre blanco sueña, qué esperanzas les describe a sus niños en las noches largas del invierno, con qué visiones le queman su mente para que ellos puedan desear el mañana. Pero nosotros somos salvajes. Los sueños del hombre blanco están ocultos para nosotros, y porque están escondidos, nosotros iremos por nuestro propio camino. Si nosotros aceptamos, será para asegurar la reserva que nos han prometido. Allí tal vez podamos vivir los pocos días que nos quedan, como es nuestro deseo.
Cuando el último piel roja haya desaparecido de la tierra y su memoria sea solamente la sombra de una nube cruzando la pradera, estas costas y estas praderas aún contendrán los espíritus de mi gente; porque ellos aman esta tierra como el recién nacido ama el latido del corazón de su madre. Si nosotros vendemos a ustedes nuestra tierra, ámenla como nosotros la hemos amado. Cuídenla, como nosotros la hemos cuidado. Retengan en sus mentes la memoria de la tierra tal y como se la entregamos. Y con todas sus fuerzas, con todas sus ganas, consérvenla para sus hijos, ámenla así como Dios nos ama a todos. Una cosa sabemos: nuestro Dios es el mismo Dios de ustedes, esta tierra es preciosa para él. Y el hombre blanco no puede estar excluido de un destino común."
—Noah Seathl, Jefe de la Tribu Suwamisu. SEATTLE (EE. UU.)—
Carta del Chief Seattle al president dels Estats Units, el 1854.
Què vol dir la paraula “sostenibilitat”?
Què vol dir “Sostenibilitat”?
Tinc la sensació que quan una paraula es sobre utilitza, d’alguna manera acaba perdent la seva connotació. És com si la paraula es tornés un concepte abstracte, així com per exemple ens podem referir a una taula o a una cadira sense pensar el perquè se’ls hi ha assignat aquest nom en concret.
La paraula sostenibilitat prové del llatí susteniere que vol dir que es sosté o que es subjecta de forma autònoma, i que es manté pels seus propis medis en un lloc determinat de manera indefinida. Aquesta seria la definició tècnica de la paraula en si.
El terme sostenibilitat va començar a ser utilitzat l'any 1972 en un context similar a l'actual, i feia referència al futur de la humanitat. El 1987, l'informe "Our common future" de la UN, definia el desenvolupament sostenible de la següent manera:
“El desenvolupament sostenible és el desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”
El terme sostenibilitat implica sempre dues entitats, és a dir, el subjecte i l'objecte, i sempre s'associa amb un element de temporalitat. Perquè una cosa sigui sostenible, entenem que ho ha de ser indefinidament en el temps. Per exemple, podríem dir que comprar-me unes sabates noves cada dia, per mi, no és sostenible econòmicament en el temps. Però potser per a una altra persona sí que ho és. Aquí l'objecte que estem avaluant són les sabates, i el subjecte és la meva economia. Però el fet és que si el subjecte avaluat en qüestió són els recursos naturals del planeta terra, en definitiva la resposta és que la fabricació d'unes sabates noves de polièster, no són sostenibles, perquè utilitza recursos no retornables. I si a això li afegim el fet que som gairebé vuit bilions de persones al món, fabricar tantes sabates noves tindria un efecte nociu i de no retorn.
En les últimes décades, la paraula sostenibilitat s’ha associat a la reserva de la biosfera, i a la supervivència de les espècies, inclosa l’espècie humana. Per tant, si volem que el subjecte terra mantingui una continuïtat indefinida en el temps, i l'objecte humanitat pugui continuar habitant-la, hem de fer el possible per formar part del cicle de vida natural que segueixen la resta d'espècies del planeta: un cicle sense fi que retorna tot allò que fa servir.
Des de la primera revolució industrial, vam utilitzar la tecnologia per fer un ús abusiu, lineal, extractiu, i no renovable dels recursos naturals que ens ofereix el nostre planeta. És per això que cal fer un canvi radical i entrar a la era 3.0, on fem un ús circular, renovable, benigne i retornable de tots els recursos que utilitzem.
Per respondre a la pregunta “què és sostenible?”, podem trobar la resposta en el que no és sostenible. No és sostenible usurpar recursos no retornables al planeta perquè impliquen un desgast i una erosió dels mateixos. Fet que implicarà l'inici d'un final d'una continuïtat permanent en el temps.
L’èsser humà és l’única espècie capaç de racionalitzar i de ser conscient. I és que per viure de manera més sostenible en tots els aspectes de la vida, ens cal ser més empàtics, conscients i compassius amb el reste de la biosfera a la qual pertanyem i ens hem alienat durant les darreres dècades.