Què vol dir la paraula “sostenibilitat”?

Tinc la sensació que quan una paraula es sobre utilitza, d’alguna manera acaba perdent la seva connotació. És com si la paraula es tornés un concepte abstracte, així com per exemple ens podem referir a una taula o a una cadira sense pensar el perquè se’ls hi ha assignat aquest nom en concret.

La paraula sostenibilitat prové del llatí susteniere que vol dir que es sosté o que es subjecta de forma autònoma, i que es manté pels seus propis medis en un lloc determinat de manera indefinida. Aquesta seria la definició tècnica de la paraula en si.

El terme sostenibilitat va començar a ser utilitzat l'any 1972 en un context similar a l'actual, i feia referència al futur de la humanitat. El 1987, l'informe "Our common future" de la UN, definia el desenvolupament sostenible de la següent manera:

El desenvolupament sostenible és el desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats
— ‘Our Common Future’ report by the UN Brundtland Commission

El terme sostenibilitat implica sempre dues entitats, és a dir, el subjecte i l'objecte, i sempre s'associa amb un element de temporalitat. Perquè una cosa sigui sostenible, entenem que ho ha de ser indefinidament en el temps. Per exemple, podríem dir que comprar-me unes sabates noves cada dia, per mi, no és sostenible econòmicament en el temps. Però potser per a una altra persona sí que ho és. Aquí l'objecte que estem avaluant són les sabates, i el subjecte és la meva economia. Però el fet és que si el subjecte avaluat en qüestió són els recursos naturals del planeta terra, en definitiva la resposta és que la fabricació d'unes sabates noves de polièster, no són sostenibles, perquè utilitza recursos no retornables. I si a això li afegim el fet que som gairebé vuit bilions de persones al món, fabricar tantes sabates noves tindria un efecte nociu i de no retorn.

En les últimes décades, la paraula sostenibilitat s’ha associat a la reserva de la biosfera, i a la supervivència de les espècies, inclosa l’espècie humana. Per tant, si volem que el subjecte terra mantingui una continuïtat indefinida en el temps, i l'objecte humanitat pugui continuar habitant-la, hem de fer el possible per formar part del cicle de vida natural que segueixen la resta d'espècies del planeta: un cicle sense fi que retorna tot allò que fa servir.

Des de la primera revolució industrial, vam utilitzar la tecnologia per fer un ús abusiu, lineal, extractiu, i no renovable dels recursos naturals que ens ofereix el nostre planeta. És per això que cal fer un canvi radical i entrar a la era 3.0, on fem un ús circular, renovable, benigne i retornable de tots els recursos que utilitzem.

Per respondre a la pregunta “què és sostenible?”, podem trobar la resposta en el que no és sostenible. No és sostenible usurpar recursos no retornables al planeta perquè impliquen un desgast i una erosió dels mateixos. Fet que implicarà l'inici d'un final d'una continuïtat permanent en el temps.

L’èsser humà és l’única espècie capaç de racionalitzar i de ser conscient. I és que per viure de manera més sostenible en tots els aspectes de la vida, ens cal ser més empàtics, conscients i compassius amb el reste de la biosfera a la qual pertanyem i ens hem alienat durant les darreres dècades.

Anterior
Anterior

La carta que el Chief Seattle va enviar al president dels Estats Units, el 1854